El alma tenías
tan clara y abierta,
que yo nunca pude
entrarme en tu alma.
Busqué los atajos
angostos, los pasos
altos y difíciles...
A tu alma se iba
por caminos anchos.
Preparé alta escala
-soñaba altos muros
guardándote el alma-,
pero el alma tuya
estaba sin guarda
de tapial ni cerca.
Te busqué la puerta
estrecha del alma,
pero no tenía,
de franca que era,
entrada tu alma.
¿En dónde empezaba?
¿acababa, en dónde?
Me quedé por siempre
sentado en las vagas
lindes de tu alma.
Aquest poema de Pedro Salinas m'ha fet replantejar-me moltes coses que tenia totalment assimilades, com per exemple "realment és tant complicat arribar a enamorar una persona?". Podria haver la possibilitat que jo al imaginar a l'estimada com a una fita "impossible" hagi creat en mi una idea d'ella envoltada de alts murs i camins infranquejables quan realment amb un simple camí asfaltat i ample pugui arribar a ella?. És factible que en aquestes circumstancies estigués massa capficat en imaginar la missió impossible, i per tant no hagués pogut observar fredament com és realment la situació.
Sempre he estat molt pessimista i crec que això ha de canviar, només pel fet de mirar la vida amb uns ulls més positius, hi ha alguna possibilitat d'aconseguir els meus objectius, de tenir el cap fred i no autocompadir-me, ser més fort i extrovertit i en essència, no acabar com el protagonista del poema.
MusashiCat
