Camino sota una cortina
negra estampada amb pinzellades blanques. Avanço lentament, observant-la,
percebent com cada una d'aquestes pinzellades es posen sobre meu i es fonen com
un glaçó a ple raig d'estiu. Poc a poc vaig sentint la fredor d'aquestes, em
sembla revitalitzant. Camino sense rumb, vagant pels camins de la ciutat tot
badant. Però no ho faig sol, envoltat dels meus pensaments, idees que passen
com estrelles fugaç, d’altres són fermes i immòbils com piràmides mil·lenàries.
De sobte m'adono que l'essència de la cortina ha canviat, la velocitat de les
seves partícules ha disminuït, com si volguessin fer-me de coixí,
flonges i boniques. Seguidament, la meva ànima queda enlluernada per la bellesa
del moment i obre les aixetes del depurament. Poc a poc i sense perdre el ritme
lent i pensatiu, torno serè a casa meva. Únicament pensant en el desig de
compartir aquest moment espiritual, amb el meu gran amor impossible.
MusashiCat
