23 d'abril

Pedro Salinas "El alma tenías"

El alma tenías

tan clara y abierta,

que yo nunca pude

entrarme en tu alma.

Busqué los atajos

angostos, los pasos 

altos y difíciles...

A tu alma se iba 

por caminos anchos. 

Preparé alta escala 

-soñaba altos muros 

guardándote el alma-, 

pero el alma tuya 

estaba sin guarda 

de tapial ni cerca.

Te busqué la puerta 

estrecha del alma, 

pero no tenía, 

de franca que era, 

entrada tu alma. 

¿En dónde empezaba? 

¿acababa, en dónde?

Me quedé por siempre 

sentado en las vagas 

lindes de tu alma.

Aquest poema de Pedro Salinas m'ha fet replantejar-me moltes coses que tenia totalment assimilades, com per exemple "realment és tant complicat arribar a enamorar una persona?". Podria haver la possibilitat que jo al imaginar a l'estimada com a una fita "impossible" hagi creat en mi una idea d'ella envoltada de alts murs i camins infranquejables quan realment amb un simple camí asfaltat i ample pugui arribar a ella?. És factible que en aquestes circumstancies estigués massa capficat en imaginar la missió impossible, i per tant no hagués pogut observar fredament com és realment la situació.

Sempre he estat molt pessimista i crec que això ha de canviar, només pel fet de mirar la vida amb uns ulls més positius, hi ha alguna possibilitat d'aconseguir els meus objectius, de tenir el cap fred i no autocompadir-me, ser més fort i extrovertit i en essència, no acabar com el protagonista del poema.

MusashiCat

Blanca

Camino sota una cortina negra estampada amb pinzellades blanques. Avanço lentament, observant-la, percebent com cada una d'aquestes pinzellades es posen sobre meu i es fonen com un glaçó a ple raig d'estiu. Poc a poc vaig sentint la fredor d'aquestes, em sembla revitalitzant. Camino sense rumb, vagant pels camins de la ciutat tot badant. Però no ho faig sol, envoltat dels meus pensaments, idees que passen com estrelles fugaç, d’altres són fermes i immòbils com piràmides mil·lenàries. De sobte m'adono que l'essència de la cortina ha canviat, la velocitat de les seves partícules ha disminuït, com si volguessin fer-me de coixí, flonges i boniques. Seguidament, la meva ànima queda enlluernada per la bellesa del moment i obre les aixetes del depurament. Poc a poc i sense perdre el ritme lent i pensatiu, torno serè a casa meva. Únicament pensant en el desig de compartir aquest moment espiritual, amb el meu gran amor impossible.

MusashiCat

"Escacs"

Un tauler, de color verd. Dos contrincants, un blanc i un negre.

Els dos contrincants enfronten mirades. El capità Blanc ordena a la reina l’estratègia a seguir contra l’oponent. Totes les peces es col·loquen en la seva posició, perfectament designada. La reina dóna la senyal d’inici amb una veu potent, l’atac comença. Totes les peces reaccionen a l’uníson, movent-se en completa sincronia, com els engranatges d’un antic rellotge de corda. El rei avança travessant les línies de peons que li obren el pas i als ràpids alfils que neutralitzen al rival. Totes les peces defensen al rei, fins que en una petita obertura la reina rival derrota al rei. Les peces recuperen la seva posició per reprendre una nova estratègia, la reina anuncia els moviments ordenats pel capità i es torna a realitzar l’ofensiva, sense descans. Els peons a cada jugada sofreixen l’atac rival, són la "carn de canó que protegeix al rei.

Un petit peó pregunta “Perquè nosaltres ens sacrifiquem per protegir un rei, i en canvi, no rebem el mateix reconeixement que una torre?” La reina, respon al peó “Totes les peces que formem l’equip som importants, sense uns peons que aguantin al rival, per mi seria impossible cantar les tàctiques i moviments, per tant, impossible de coordinar l’atac o la defensa. Vosaltres obriu els forats perquè el rei pugui passar i bloquegeu als oponents més perillosos, per tant, sense posicions tant sacrificades, no hi hauria unió.”

MusashiCat

Secrets

Ignífug sentiment.
Dolça sensació,
O dura prova.
Indiferència mortífera.
Amor?

Et miro de reüll, estàs rient. T'observo durant uns instants. Somric.

Sento gran admiració cap a la teva manera de ser, tant lliure, tant alegre, però l’observo des d’un raconet, un raconet on ningú em vegi. Penso en la felicitat que portes dins, sento que vius la vida sense cap preocupació, ets oberta, estàs disposada, tens empenta... En canvi jo estic en un raconet, ben amagadet, incapaç de fe res al respecte? 

De cop i volta, tu m’observes, amb el teu somriure tant característic, i el meu cor es fa petit. Sento una opressió al meu pit que envia un impuls, aparto ràpidament la mirada. Jo vull sortir d’aquest racó, vull viatjar al teu costat, vull estar amb tu. 

Algun dia podré estar amb tu?

Fins ara he estat cec, tu i jo som molt diferents. Ets una persona amb una gran generositat i amabilitat... Ets massa per mi, en sóc conscient, però el meu egoisme fa que et segueixi desitjant. D'aquesta manera queda demostrat que és impossible tot, la nostra gran diferència.

Un peix, que es mossega la cua.

MusashiCat

Enemics

Em trobo en terreny inòspid aparentment tot sol, busco al meu voltant alguna espurna de vida, en la llunyania descobreixo a una noia encarcelada en una espècie de cabina de vidre. La seva mirada està perduda en la llunyania. Faig una passa endavant i observo una altre figura: és un encaputxat, m'està observant però no li distingeixo la cara, les ombres el cobreixen. De sobte enretira la seva cobertura i m'observa; sóc jo. El meu alter ego de cop i volta fa un somriure malèfic i se li il·luminen els ulls, de color de la sang. Aquest comença a mutar, el seu cos creix, les dents li sobresurten, la cara se li deforma. Em trobo davant d'una part de mi malèfica i retorçada, que m'impedeix avançar en el meu camí cap a "ella". Aleshores és quan m'en adono que només el puc vèncer utilitzant el meu coratge, haig d'enfrontar-me a tots els sentiments negatius per arribar al meu objectiu: La cabina de vidre on qui sap què m'espera allà, un gran fracàs al ésser ignorat, un fracàs al no poder accedir a l'interior de la cabina o una petita possibilitat de destruir la gàbia i volar junts.

MusashiCat

Tranquil·litat

Sobre la catifa verda.

Tot és silenci.

Sents els batecs,
La respiració dels cossos,
Embolcallats com un de sol,
La frescor t'impregna.

Ignores el pensament.

Perceps la tranquil·litat.

MusashiCat

Podré tornar enrrere?

Porto uns dies recolzant-me en aquesta cançó en els meus moments baixos. tot-hi que crec que realment no capto el missatge que vol transmetre la cançó. Aquí deixo les meves reflexions personals.

Inicialment la veia com un crit d'esperança, podré desfer el camí que considero erroni. Tinc la seguretat que les decisions que prenc, no són definitives, sempre puc "renunciar". Aquet era el punt de vista que tenia inicialment sense haver pensat gaire ni haver reflexionat.

Ara mateix no la veig de la mateixa manera, entenc la cançó com una ironia total. Veig fracassats, amors trencats o no correspostos. Fracassats que volen calmar el seu sofriment amb relacions buides, sense sentiment, però això no els omple. Finalment desesperats totalment busquen algun consol en algun lloc, alguna persona... Per acabar consolant-se al crit de "podré tornar enrrere". Una espècie d'ironia, de falsa esperança.

L'ultima estrofa crec que vol reflexar que el seu futur, un futur negre sense massa esperança. Però ells segueixen amb el seu crit particular, fent un acte de fe.

MusashiCat