Enemics

Em trobo en terreny inòspid aparentment tot sol, busco al meu voltant alguna espurna de vida, en la llunyania descobreixo a una noia encarcelada en una espècie de cabina de vidre. La seva mirada està perduda en la llunyania. Faig una passa endavant i observo una altre figura: és un encaputxat, m'està observant però no li distingeixo la cara, les ombres el cobreixen. De sobte enretira la seva cobertura i m'observa; sóc jo. El meu alter ego de cop i volta fa un somriure malèfic i se li il·luminen els ulls, de color de la sang. Aquest comença a mutar, el seu cos creix, les dents li sobresurten, la cara se li deforma. Em trobo davant d'una part de mi malèfica i retorçada, que m'impedeix avançar en el meu camí cap a "ella". Aleshores és quan m'en adono que només el puc vèncer utilitzant el meu coratge, haig d'enfrontar-me a tots els sentiments negatius per arribar al meu objectiu: La cabina de vidre on qui sap què m'espera allà, un gran fracàs al ésser ignorat, un fracàs al no poder accedir a l'interior de la cabina o una petita possibilitat de destruir la gàbia i volar junts.

MusashiCat

Tranquil·litat

Sobre la catifa verda.

Tot és silenci.

Sents els batecs,
La respiració dels cossos,
Embolcallats com un de sol,
La frescor t'impregna.

Ignores el pensament.

Perceps la tranquil·litat.

MusashiCat

Podré tornar enrrere?

Porto uns dies recolzant-me en aquesta cançó en els meus moments baixos. tot-hi que crec que realment no capto el missatge que vol transmetre la cançó. Aquí deixo les meves reflexions personals.

Inicialment la veia com un crit d'esperança, podré desfer el camí que considero erroni. Tinc la seguretat que les decisions que prenc, no són definitives, sempre puc "renunciar". Aquet era el punt de vista que tenia inicialment sense haver pensat gaire ni haver reflexionat.

Ara mateix no la veig de la mateixa manera, entenc la cançó com una ironia total. Veig fracassats, amors trencats o no correspostos. Fracassats que volen calmar el seu sofriment amb relacions buides, sense sentiment, però això no els omple. Finalment desesperats totalment busquen algun consol en algun lloc, alguna persona... Per acabar consolant-se al crit de "podré tornar enrrere". Una espècie d'ironia, de falsa esperança.

L'ultima estrofa crec que vol reflexar que el seu futur, un futur negre sense massa esperança. Però ells segueixen amb el seu crit particular, fent un acte de fe.

MusashiCat

Cadenes

Què me'n dius?
Perquè no fas res per allò que sents?
Tens por?

Hi ha un alcaid, dintre meu, que ordena als seus carcellers que em posin cadenes; cadenes als braços, cadenes a les cames, cadenes a les paraules... Aquestes cadenes m'impedeixen moure'm, comunicar-me, fer allò que més desitjo. Hi ha una veu, una veu que em xiuxiueja a l'orella, una veu que em treu el coratge, que em fa retrocedir. Tot dintre de mi em diu que no.

Per això em comporto així? Per això renuncio a les coses que desitjo? Això és una excusa?

Vull trencar aquestes cadenes! No vull estar restringit, vull ser jo mateix, vull ser valent. Necessito força, molta força, per poder trencar les cadenes, les pors i inseguretats...

Però, d'on trec aquesta força?

Musashicat

11 de setembre

Catalunya, la meva terra.

Catalunya, crida! Crida per la teva llibertat!

Sensacions d'un 2 de setembre

Per tot vilafranquí, el dia 2 de setembre es converteix en un dia horrible. La fi del període de disbauxa que representa l'estiu, la fi de la nostre festa major, la fi de les vacances, la fi del nostre petit món perfecte. Un món el qual només perdura durant 4 dies, però els vilafranquins els vivim amb una gran intensitat. Des de la tronada, que ens indica que la més típica ha tornat... passant per les cercaviles, processons, diades castelleres, entrades de sant Fèlix concerts, ball de foc... fins al castell de focs, que acomiada la festa entre llums i colors.

El so de les gralles...   el redoble dels timbals...   l'olor de la pólvora... 

Totes les sensacions que gaudim durant la festa, les guardem durant tot un any. Ansiosos per reobrir el paquet i tornar-les a sentir amb aquesta passió. Passió per la nostre festa, és una sensació realment inexplicable.

Gloriós Sant Fèlix, que de Vilafranca n'és patró i visca la Festa Major.

Presentació.

Salutacions a tothom,
El meu nom quedarà sota el pseudònim de "MusashiCat".
Obro aquet blog amb l'objectiu d'escriure els meus sentiments en forma de prosa literària o poema segons com em senti o em vingui de gust. Això no treu que també posi tonteries o qualsevol altre video, enllaç que em pugui semblar interesant.

Així doncs; deixo el meu cel de llibertat.